Història d’una paraula

Per un autor que acabo de descobrir i que m'ha deixat penjar aquest conte a condició de mantenir l'anonimat. "No em vull mostrar al gran públic!", m'ha dit. I és que és una mica antisistema, el noi!

Estava molt cofoi de ser el que era. Era una paraula composta, el rang més alt en el món de les paraules. Tothom em coneixia com Antisistema, una paraula amb una gran sonoritat, i jo estava molt orgullós, perquè en aquell moment estava molt de moda; sempre es sentia parlar de mi, i en qualsevol moment podia sortir en qualsevol conversa.

Sempre anava amb els meus amics compostos a un bar, el bar més de moda a la ciutat de les paraules. En aquest bar només podíem entrar paraules compostes; les paraules simples, i sobretot, els monosíl·labs, tenien vetada l’entrada. Sempre fèiem petar la xerrada sobre temes que ens preocupaven, com política, esports, etcètera. Però el que més ens agradava era riure i fer acudits sobre les paraules simples.

Però un matí tot va canviar. Jo havia tingut un somni horrible, d’aquests que no recordes molt bé què t’ha passat, però que et deixen un regust amarg, perquè alguna cosa en el somni, que millor no recordar, t’ha afectat profundament.

Em sentia estrany, i em va costar molt aixecar-me. Vaig fer el mandrós una bona estona al llit, i vaig atribuir el meu estat, a part del malson, al canvi d’estació, que ja s’apropava.

Però en aixecar-me les meves sospites es van fer més fortes; em vaig adonar que era més baixet del normal, o aquesta va ser la meva sensació, i vaig trigar més del que era habitual en arribar al lavabo. En mirar-me al mirall vaig acabar d’adonar-me de la tragèdia de la situació; ja no era una paraula composta, havia perdut part de la meva essència, part de la meva personalitat. Ja no era Antisistema. Era, simplement, Sistema. Havia passat de ser una paraula composta, amb tot l’estatus social que comportava, a ser una paraula simple, objecte de burles durant tota la vida. No m’ho podia creure. Vaig estar una bona estona mirant-me al mirall. Potser només era el malson que encara continuava. Sí, definitivament havia de ser això, no em podia estar passant realment allò.

Després de molta estona de reflexar-me al mirall, inclús de pessigar-me per intentar despertar, em vaig adonar que no era un malson. Era real. M’havia transformat en una paraula simple.

Les meva primera reacció, de terror, aviat va donar pas a un intent de reacció. Havia de solucionar el meu problema, i sobretot, havia de fer-ho en secret. No podia permetre que els meus amics, familiars i coneguts em veiessin en aquell estat. Vaig decidir que aniria al “mercat negre dels prefixos”.

Aquest mercat negre estava situat als afores de la ciutat, una zona que jo mai havia visitat; pensava que tothom em miraria malament i que inclús m’intentarien agredir o robar per ser una paraula composta, però no m’enrecordava que ara era una paraula simple, i que per tant, en aquell barri ja no cridava l’atenció.

Vaig donar un parell de voltes al mercat, però no trobava cap prefix que em servís. Em vaig adonar que no em recordava molt bé del meu sentit original, ara era Sistema, però no m’enrecordava del que era abans. I la multitud de prefixos que allà em vaig trobar només feien que confondre’m més: Bisistema?, Prosistema?, Presistema?. Res em sonava familiar. No sabia què fer. Al final vaig optar per comprar (a un preu caríssim, per cert) un que em va agradar, però que no creia que fos semblant al d’abans. Com podia no recordar-me’n? Al final em vaig convertir en Tetrasistema.

Amb aquesta nova pinta vaig anar al bar de sempre, a veure quina era la reacció dels meus amics compostos.

Com era d’imaginar la seva reacció no va ser la que jo m’hauria esperat; primer em van mirar estranyats, com si els sonés familiar però no sabessin molt bé perquè. Després amb sorpresa davant d’aquella paraula que, tot i ser composta, no entenien molt bé el seu significat. Al final la reacció va ser de burla, tal i com s’haurien rigut (o millor dit, ens hauríem rigut) d’una paraula simple. Potser hauria sigut millor quedar-me com a Sistema. Haver acceptat el meu nou estatus de paraula simple. Però ara ja era tard; tot el bar es reia de mi en aquell moment, i el cambrer, que també havia estat amic meu, em va fer fora d’un cop de peu.

Ara em trobava sol. No era exactament una paraula composta; havia quedat clar que la resta de paraules no m’entenien com a tal. Tampoc era una paraula simple, un estat al qual per una altra banda no m’hauria pogut acostumar. No sabia què fer. Perquè m’havia d’estar passant tot allò a mi? Em vaig quedar pensant, assegut a la vorera, què faria a partir d’ara. De sobte va passar per davant meu una preciosa Dodecàedre. No se molt bé què em va atreure d’ella, però el cas és que em vaig aixecar per convidar-la a fer un cafè. Va acceptar! Sonava bé, Tetrasistema i Dodecàedre. Després de tot el que m’havia passat aquell horrible dia, per fi estava a gust, i vaig aconseguir que se m’oblidés, com a mínim durant aquella estona, tota aquella mala experiència.

Nota de l'editora: seguim amb el tema de les transformacions davant el mirall, quina casualitat, aquest text ens va que ni pintat!