III MARINA, 2002

És una revolució dins meu. Com quan tenim cagarrines i hem de córrer al lavabo. Vaig a remolc seu. Sense entendre res ni comprendre què passa. Un garbuix dins meu. Com un gat que s’empassés un cabdell de llana. No tinc res contra teu. És amb mi amb qui estic emprenyada.

Por, repressió, retrets, rebel·lió. Encara l’estimo. O potser ja no. Aleshores quina merda. Quina merda de món. Quina merda de Marina. Quina merda de jo.

Jo ara no ho sé, però és com quan sortim a fora i la claror ens enlluerna, i preferim entrar a dins, encara que després a dins no veiem res. Busco l’ombra, per poder buscar el sol, per poder buscar l’ombra, per poder buscar el sol. Un peix que es mossega la cua. Sol i ombra. Ombra i sol.

Clic, flama. Clic, flama.

- El gastaràs.
- Perdona.

Faig que no amb el cap.

Ara ho recordo. Tota aquesta estona remenant i ara recordo que m’he deixat el clipper a casa el Joan. Després de dir-nos tot el que érem capaços de dir i de no dir-nos tot el que és massa confús per ser dit. Després de seguir asseguts davant les dues tasses buides de cafè amb llet almenys un parell d’hores més. Després de fumar un últim cigarret i acabar de convertir les nostres boques en deserts.

Tinc 19 anys i estic enfadada amb el món. Perquè les coses no són com te les venen. Perquè això és el que et venen com a amor. Una flama que mai no s’apaga. Com un encenedor que no es gastés mai i anés fent voltes durant anys. Quina ximpleria, bestiesa, bajanada.

S'ha acabat i no entenc com he pogut deixar d'estimar-lo. Ràbia, ira. S'ha acabat i no vull, no ho accepto. Fa massa mal. Per això hem quedat que seguim sent amics. Punt i final.