II JOAN, 2005

- Té, aquest encenedor és teu. – Sí, li estic dient això ara, no sé a què ve.
- Gràcies. Però fa molt temps que el tens, no?
- Sí. Te’l vas deixar a casa un dia.
- L’últim.
- Sí.
- Buf.
- Ja.

Aquesta vegada ens hem dit tot el que ens havíem de dir. Però com sempre, seguim asseguts. Davant, les dues ampolles buides de cervesa. El fum eteri dels dos cigarrets.

- Costa molt.
- Ja.
- Però me n’he d’anar.
- Buf.
- Va, deixa que m’escapi.
- Sí, vés.

Me’n vaig corrent. Un nus a la gola. Un buit a l’estómac perquè ja no ens direm res més.

No sé com podré oblidar la Marina, només sé que ho he de fer. Perquè ella ja ha oblidat el Joan. El Joan sóc jo. Cursa d’obstacles. Tard o d’hora havia de caure. Objecte amb massa en suspens. La força de la gravetat es manifesta. M'empeny. Fort i feble al mateix temps.

Li he donat el clipper i he tingut una visió. Ella se’l va deixar l’últim dia a casa i ara jo li he tornat. El que em quedava d’ella. Esperança que he anat alimentant. Encenedor que he anat recarregant a l’estanc. Trenta cèntims la recàrrega. Però això ja no és metàfora. Amor i esperança no costen tant barats.