No és pas que el 2007 no sabessin què era el vent. Ho sabien. Qui més qui menys havia sentit contra el rostre ni que fos una brisa. Però ara. És l’any 2.107 i el món es troba completament devastat. Una fúria de vent que quan bufa s’emporta les persones. Els arbres. Les arrels.
De fet, a aquestes alçades de la Història, les arrels ja no poden ser considerades arrels. Tècnicament. Cada vegada que esclata una d’aquestes ràfegues que assolen el planeta i el retornen al caos, el vent se les enduu a una altra banda. I això és sovint. De manera que sovint no arrelen.
Com tu. Com jo. I com tots. Perquè tu saps, i jo també sé, què passa. Realment. Fem veure que estem bé i no ho estem. Provem-ho. Descalça’t i sent el terra. No pots. Tens por. Que torni a bufar el vent i se t’emporti. Altra vegada. Lluny.
A mi em passa el mateix.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
5 comentaris:
Interessant blog, ariadne. Estic meditant haviam quin dels animals de la teva illa sóc.. :) (el savi elefant?? :) )
L'escriptura ha de deixar constància de la nostra deriva, tot i que també del nostre afany per orientar-nos en aquest mar d'errors com si la recerca d'una veritat fos possible. És, simultàniament, testimoni de la pèrdua d'un mateix i ficció del seu rescat. Visió del naufragi des de la il·lusió de la supervivència. Trobem-nos en aquest blog a partir d'ara per sentir-nos una mica més orientats! (Grill)
no diré que em mola perquè estàs al bàndol dels dolents.
em mola.
merda, ho he dit.
Jo m'identifico amb cabreta boja desbocada....gràcies per donar-me una illa on trobar-me de tant en quant em cansi de vagarejar...encara que espero que no hi bufi tant el vent...
ja he posat la teva cometa, asterión...
Publica un comentari a l'entrada